Les enciclopèdies diuen que el futbol va néixer el 1863 quan es va fundar, a Anglaterra, The Football Association.  El podem considerar però un dels molts jocs de pilota que la història documenta ben bé des de l'època dels romans, els temps llunyans del s. III a C, i que amb diferents modalitats i regles va arribar a ser molt popular a l'època medieval.  

Amb tot el futbol que avui coneixíem es hereu directe del football anglès del segle XIX, concretament del que jugaven els al menys des de 1848 els equips d'estudiants de la Universitat de  Cambridge i que,  amb l'objectiu de frenar la violència, van determinar un reglament que transformat i adaptat es el que s'accepta definitivament a Londres el 1863. L'any 1904 ja es va fundar la FIFA i el 1930 es va començar a disputar la Copa del Món, que s'ha convertit, juntament amb les Olimpíades, amb l'esdeveniment esportiu amb més gran audiència del planeta.

La ciutat catalana on el futbol experimentà un creixement més gran i fort, ja des dels seus inicis fou, lògicament, la ciutat de Barcelona. El  29 de novembre de 1899, Hans Gamper, un home de negocis suís fincat a Barcelona i que ja havia practicat diversos esports abans d'arribar a la ciutat, fundà el FC Barcelona  que ha esdevingut un dels referent dels futbol mundial. l quedà resolta a favor del Barcelona, en haver estat el primer club inscrit al registre civil.

Però el fenomen del futbol està ple de petites històries; el 1900 treballadors escocesos de la fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, una de les colònies estrangeres més actives a Barcelona, crearen el Sant Andreu Foot-ball Club. Al cap de pocs mesos naixia la Societat Espanyola de Foot-ball, embrió del futur RCD Espanyol de Barcelona, i darrera seu una llarga llista de club a la ciutat de Barcelona però també a tot Catalunya.

El futbol va arribar al Berguedà per influencia dels enginyers estrangers que treballaven en les importants obres que entre finals del XIX i començaments del XX tenien lloc a la comarca. Aquets es el cas de la Pobla de Lillet on el 1900 ja es jugaven partits entre els nois de la Pobla, esperonats pel jove vicari de 26 anys Mossèn Josep Augé Pujol, i els enginyers anglesos i el personal que treballava en l'explanació del que havia de ser la gran fàbrica de ciment del Clot del Moro.

Els equips organitzats com a tals i els clubs apareixien una mica més tard. El 1910 la passió pel futbol arriba també a Berga  i el 1911 a Gironella, on anys abans, des de 1907-08 es jugava a futbol a l'era de Can Gironella i de Can Llop. Aquests partits esporàdics van fer néixer el Club de Futbol Atlètic Gironella l'any 1911, una vegada més per iniciativa d'un capellà. Mossèn Jeroni Roca i alguns comerciants de Gironella  van fundar el club i fou el capellà qui va escollir els colors del club, el groc i el blanc, a imatge de la bandera del Vaticà. 

L'existència de diferents equips a va fer possible organitzar, el 1911-12, el primer campionat de l'Alt Llobregat el 1911-12, que va guanyar el Gironella, i on van participar-hi altres equips històrics com el Berga, Súria, o els  diferents equips de Manresa. 

Fou el 1916 quan el futbol a la comarca va fer un `pas endavant important. Arran dels actes de celebració de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt com a patrona de Berga i del Berguedà es va organitzar la Copa Queralt que feu néixer forces equips a la capital de la comarca - la Penya Queralt, l'Atlètic Berguedà, el Centre Esports Berga o la Unió Esportiva Berguedana- i el de Puig-reig. 

El CE Puig-reig es va fundar l'any 1916. Diuen els records i la historia oral, que tot va començar uns anys abans, el 1914, de la mà d'una colla de joves que  liderats per Faustí Llavaries, fill del metge de Puig-reig i aleshores estudiant de Medecina a Barcelona, una començar a organitzar els primers partits a l'era de la casa de La Sala, el que avui es una part de la Plaça Nova de Puig-reig. El Faustí Llavaries havia presenciat alguns partits del FC Barcelona per què el seu oncle n'era un dels membres directius del club i de ben segur que la pilota va venir de Barcelona.

Les explicacions i la passió foren suficients per que , ell i els seus amics entre ells el Jaume Grifoll, i l'Antoni Coma,  comencessin a posar les bases del que, al cap de dos anys seria el Futbol Club Puig-reig.  S'escollí com a lloc l'esplanada situada davant l'escola Alfred Mata, el que avui es la Plaça Mestre Badia, com a primer camp, per que reunia millors condicions que l'era de La Sala, i també per què disposava d'una font d'aigua, indispensable per refrescar els jugadors i lluitar contra la polseguera que s'aixecava.  Sense vestidors els jugadors arribaven al camp vestits des de casa, amb la tovallola penjada al coll, la gasosa i les botes de recanvi. Al cap de poc ja es van canviar a un local que hi havia al pis de sobre del Cafè Sporty, situat a la plaça de La Creu, i després als lavabos del Cafè Nou. Van haver de passar cincs anys per tenir el primer local social que era al costat del Cafè Nou. Fins el 1922 els jugadors es pagaven el Mallot; aquets any la família Ballarà, propietaris de la prestigiosa pastisseria fundada el 1919, van pagar l'equipació completa, incloses les botes.

Els components del primer equip de futbol eren:  Marià Calsina, el Freixa de cal Marçal, el Ros de la Belenguera, l'Angel Serra, l'Antoni Coma, el Joan Tort conegut amb el renom de El Nel, el  Valentí de Cal Tena, el Santfeliu, el Quico Huch, el Grapal,  el Brià, el Grífol Cardona entre d'altres. El  Climent Arnau feia de porter. 

Vestien amb samarreta de ratlles blanques i violetes i pantalons negres, i aconseguiren quedar campions de la comarca. La junta, presidida pel Valentí  Serra, i l'afició, estaven orgullosos de les victòries aconseguides davant "El Flor de Lis" de Manresa, els "Samarretes roges" de l'Artés, els blancs i negres de Santpedor, els roig i blaus de Sallent, entre altres.

L'afecció pel futbol a Puig-reig, a la comarca, i a tot Catalunya no parava de créixer; en determinats moments de l'any, com per exemple per la Festa Major, els tornejos es multiplicaven en tots els pobles. La junta del FC Puig-reig, encapçalada per Valentí sitges, es proposa aconseguir un camp millor i després d'analitzar diferents opcions es va escollir els terrenys situats davant de Cal Joan Prat, propietat de l'amo de la colònia Prat, que els cedí en us per a ubicar-hi el nou camp. 

El camp el van construir, voluntàriament, els membres del club i els aficionats de Puig-reig. Un record molt especial mereix el fuster Ricard Guardiola que durant 15 anys fa encarregar-se del manteniment de tota la fusta del camp. Molts puig-reigencs no hi escatimaven esforços i jornals, un cop havien plegat de la feina, i el mateix Teodor Prat, ajudar amb materials i vagonetes i rals per facilitar els treballs d'explanació i transports de terres. 

La construcció del camp va durar temps, prop de dos anys, però finalment es va poder inaugurar el 1923. Era un dels millors camps de la Catalunya central i el 18 i 19 de març de 1923, es va vestir de gal·la amb dos partits contra el UE Europa i el CF Barcelona. 

S'inicià també el període de la grans i apassionades rivalitats amb els equips veïns, especialment amb el Gironella amb el qual es van viure fins i tot episodis de boicot als respectius productes locals, com fou el cas de gasoses o de l'anís. 

En ple període d'apogeu esportiu, de rivalitats entre clubs i de prosperitat del club, l'amo de Cal Prat  va decidir recuperar els terrenys i davant el desacord amb el club optà per una mesura de força: va fer llaurar el camp, fent-lo impracticable pel joc i fent mal bé també les esperances i les il·lusions de tot el club i de bona part dels puig-regencs. 

La reacció no es feu esperar: van sorgir les penyes, que jugaven als camps habilitats en altres colònies, com es el cas de Cal Vidal. 

Noms entranyables pel records dels nois que en van formar part:  La Penya dels Vidal,  de la colònia Vidal,  la de "Els Boletaires" a l'Ametlla de Merola, i les de Puig-reig, tals com la "La Bomba", la "Bon Humor", la "Penya Planes", la "Isla" coneguda també amb el nom de "Els Triana" impulsada pels obres que treballaven a la carretera de Casserres i que eren originaris del barri de Triana de Sevilla.

El 1932 les penyes, encapçalades per Rafael Balmes, es van proposar recuperar el club, l'equip i el camp de futbol. Van negociar amb l'amo de cal Prat i recuperant antigues posicions en el campionat comarcal. L'esclat de la Guerra Civil arruïnà el projecte, destruí vides i va fer perdre  il·lusions. 

L'època daurada del club la visqué durant els anys 50 i 60 del segle XX, quan l'equip jugà durant 11 temporades a la Tercera Divisió, al costat dels grans clubs modestos del futbol català. 

Amb tot la llavor es va començar a sembrar anys abans, de la mà d'algunes persones que van mantenir viva l'esperança de recuperar de nou l'activitat esportiva de la mà del futbol. Rafael Balmes, , comentarista del setmanari "Gol" de Blanes o a Jaume Grifol que essent alcalde fou també president del "Deportivo Puig-reig" , nom amb que es va batejar el club en els anys de la postguerra.  També va ajudar i molt , l'hermano Carlos, el salesià que va marca a una generació de joves puig-reigencs no solament per la creació de la "Penya La Salle" que es va convertir en l'equip amateur i base del Puig-reig,  sinó per l'estímul constant en els reptes de formació i educació. 

L'equip d'aquells anys, que ja vestia el Maillot verd amb franja vermella, en van sortir alguns jugadors que van fer el salt a equips de categories superiors; es destaca el cas de Joan Sitges que jugà al Mallorca, al Sabadell, al Reial Betis i al Huelva. Tot un orgull pel futbol de Puig-reig que comptava amb un equip local entusiasta i esforçat i amb una junta que es va plantejar grans reptes, com el de jugar a III Divisió. 

L'objectiu s'aconseguí la temporada 1957-1958, essent president Josep Obradors Riu, i no sense molts esforços,  sens cap mena de dubte i els primers, els esforços esportius com van ser la regularitat i empat amb punts amb el Club Esportiu Júpiter futbol fundat el 1909 al barri de Poblenou de Barcelona i un dels històrics del futbol català. L'empat provocà una autèntica batalla per tal que la Federació atorgués l'ascens al Puig-reig.  Van caldre viatges a Madrid del qui aleshores era l'alcalde de Puig-reig, Honorato Guitart, i entrevista amb alts càrrecs de la Direcion General de Deportes i de la Federación, cartes de l'empresari Ricard Viladomiu i d'autoritats com el mateix alcalde de Saragossa. 

Un dels arguments que esgrimia el Club Júpiter era que Puig-reig no tenia camp de gespa, però el club puig-reigenc ja havia previst solucionar aquesta deficiència i per tant l'ascens a la III Divisió es va poder fer amb la inauguració del camp de gespa, amb sistema de regatge per expressió inclòs, l'únic camp de la comarca i de bona part de la Catalunya central, orgull de l'equip i de tot el poble. 

El primer partit a III Divisió fou amb el Granollers, i va comportar una gran derrota,  7 a 1, que no fou la única, però també foren moltes les victòries, algunes apassionades viscudes quan es vencia a equips com el Manresa. El resultat final de la primera lliga fou prou digne atès que el Puig-reig finalitzà la temporada a l'onzè lloc de la classificació d'un total de 18. Fou l'inici d'una llarga permanència, també de la cohesió social i de l'augment de l'autoestima que va viure el poble en uns anys en que assolí el seu màxim d'habitants, i de creixement industrial, amb les set fàbriques de les colònies –que van  esponsoritzar el club en aquets anys d'èxits esportius-  treballant a ple rendiment i amb unes estadístiques exitoses de llocs de treball, i una important activitats comercial i de serveis, i per tant també de creixement urbanístic.  

Quedaven lluny els anys difícils de la postguerra i el futbol era la imatge més evident d'aquesta prosperitat i la materialització dels esforços individuals i col·lectius dels puig-reigencs que omplien el camp de gom a gom  fent costat a l'equip i demostrant als rivals que un poble petit podia competit amb els més grans. La rellevància del club i els bons contactes que tenia el seu president, Josep Obradors Riu, - que l'any 1965 va rebre, de la federació Catalana de Futbol  la Medalla al Mèrit Esportiu-  expliquen els partits històrics del Puig-reig amb el primer equip del FC Barcelona, aleshores entrenat per Helenio Herrera,  els diumenges de la Festa Major dels anys 1959 i 1960. 

Aprofitant aquesta conjuntura d'èxits, també s'aconseguí la cessió d'us gratuït dels terrenys del camp de futbol, per temps indefinit, però conservant els propietaris, Josep Part de la colònia Prat,  la recuperació dels terrenys quan ho considerés necessari: "La presente cesión se pacta por tiempo indefinido. Ello no obstante, en cualquier tiempo podrá la Empresa propietaria dar por terminado el presente contrato de cesión y recuperar la plena posesión de la finca, previo aviso al Club cesionario, con nueve meses de antelación" (27 agost de 1958).

Les millors classificacions en aquesta categoria foren dues sisenes posicions assolides els anys 1961 i 1963, però tot aquest període de permanència a la III Divisió Regional  fins la temporada 1965-66 són plens de records nostàlgics, d'anècdotes divertides, de viatges per tot Catalunya, i sobretot d'una llarga llista de jugadors que van fer possible aquests anys d'èxits.

1954-55: 3a Divisió 9è

1955-56: 3a Divisió 10è

1956-57: 3a Divisió 18è

1957-58: 3a Divisió 9è

1958-59: 3a Divisió 12è

1959-60: 3a Divisió 13è

1960-61: 3a Divisió 6è

1961-62: 3a Divisió 8è

1962-63: 3a Divisió 6è

1963-64: 3a Divisió 20è

1965-66: 3a Divisió 20è

 

Els anys daurats van fer molt més que fer gaudir als afeccionats; també van assentar les bases per què el FC Puig-reig, finit el temps dels èxits i de l'esforç, aconseguís adaptar-se a la nova situació, la d'un club local a la mida d'un poble petit.

L'any 1980 s'organitzà el I Torneig futbol base que ha tingut una llarga continuïtat i que ha portat a Puig-reig equips alevins del FC Barcelona, Reial Betis Balompié,  RCD Espanyol, R Zaragoza, CF Valencia,  CD Màlaga, Sporting de Gijón,  Atlètic de Madrid,  i molts més amb nens i joves que, amb els anys han esdevingut primeres figures del futbol espanyol.  Els organitzadors i els entrenadors eren els jugadors i directius d'aquella època daurada que han continuat implicats amb el club i han mantingut el caliu i la passió per l'esport del futbol. 

Entre uns i altres han omplerts de futbolistes els equips de la comarca i de bon tros més lluny, i amb el pas del temps el Club Esportiu Puig-reig pot mostrar amb orgull el relleu generacional: terceres i quartes generacions de puig-reigencs formen part del club com a directius, col·laboradors, jugadors i afeccionats.  D'aquesta continuïtat i lleialtat en son mostra l'adquisició, per part de l'ajuntament de Puig-reig  de la propietat dels terrenys del camp de futbol l'any 1991 davant el fet que el seu propietari en reclamava el retorn;  el manteniment constant de les instal·lacions; el suport constant al futbol base amb totes les seves activitats i torneigs;  la vitalitat de l'equip de veterans; i sobretot el treball del primer equip, de les juntes directives i de l'afecció que cada diumenge són al peu del canó.

A prop de complir 100 anys, el Club Esportiu Puig-reig es sent orgullós de la seva història i responsable i il·lusionat per continuar endavant.